Reforma d’un habitatge unifamiliar entre mitgeres convertit en casa-estudi. La intervenció recupera l’essència original de l’espai eliminant els elements impropis que, amb el temps, havien ocupat el pati. Lobjectiu: deixar entrar la llum natural i potenciar la ventilació creuada. El projecte respecta les preexistències i posa en valor l’origen de la casa alhora que diferencia els nous volums amb un llenguatge arquitectònic actual i coherent.
Ca la Maña
Habitatge unifamiliar
Quan per fi tens casa
Aquesta va ser la sensació, el primer dia que hi vàrem entrar: que era casa.
Encara hi havia cortines i foscors i senyals de la vida que havia acollit, durant tants anys, i el pati mig tapat de pedaços, parets empaperades: casa.
No és gens fàcil trobar arquitectes que ho entenguen, això: respectar els espais i transformar-los, sense que siga contradicció. Volíem mantenir la casa tal com era, amb memòria, i, al mateix temps, poder-hi ser, fer-la nostra: llum, silenci, lloc per als llibres, però també taulellets que arriben fins al sostre, marques de carro a les pedres, la llar immensa. Que funciona, per cert. Funciona.
Necessitàvem aïllament, un espai segur per al treball i l’estudi, un castell. I és això. Sense fossar, però, entenguem-nos: hi ha els veïns i se sent el campanar quan toca hores, coses així. Només que, quan vols, si ho vols, el món queda fora i tu dins; i que descansa.
Si haguérem de fer llista de les coses que ens agraden, de la nostra casa, no acabaríem: ens agrada ella tal com és, l’esquelet, diguem-ne, i les pedres, i les històries, i ens agrada ella tal com ens l’han feta, amb la cuina amanerosa en diagonal, amb els dos despatxos amples (separats però connectats però separats però connectats etcètera: trucs per facilitar la convivència), amb el corral irregular i la terrassa que guarda el sol de l’hivern i tot.
Tot.
Les escales tortes de la gent que hi ha passat abans, les bigues, la llimera i una parra.
(Text elaborat pels clients)
Promou: Client privat
Emplaçament: Torrent (València)
Data: 2018
Equip: Fent Estudi Coop. V. (arquitectura), Ricardo Ortí (estructura), Miguel Navarro (direcció d’execució), Blas Ramón S.L. (constructora), Muycarp (fusteria)
Fotografia: Milena Villalba
Publicacions: Plataforma Arquitectura, Veredes, Archilovers, Archiecho
Reconeixements: Nominada al Archdaily Building of the Year 2021
Quan per fi tens casa
Aquesta va ser la sensació, el primer dia que hi vàrem entrar: que era casa.
Encara hi havia cortines i foscors i senyals de la vida que havia acollit, durant tants anys, i el pati mig tapat de pedaços, parets empaperades: casa.
No és gens fàcil trobar arquitectes que ho entenguen, això: respectar els espais i transformar-los, sense que siga contradicció. Volíem mantenir la casa tal com era, amb memòria, i, al mateix temps, poder-hi ser, fer-la nostra: llum, silenci, lloc per als llibres, però també taulellets que arriben fins al sostre, marques de carro a les pedres, la llar immensa. Que funciona, per cert. Funciona.
Necessitàvem aïllament, un espai segur per al treball i l’estudi, un castell. I és això. Sense fossar, però, entenguem-nos: hi ha els veïns i se sent el campanar quan toca hores, coses així. Només que, quan vols, si ho vols, el món queda fora i tu dins; i que descansa.
Si haguérem de fer llista de les coses que ens agraden, de la nostra casa, no acabaríem: ens agrada ella tal com és, l’esquelet, diguem-ne, i les pedres, i les històries, i ens agrada ella tal com ens l’han feta, amb la cuina amanerosa en diagonal, amb els dos despatxos amples (separats però connectats però separats però connectats etcètera: trucs per facilitar la convivència), amb el corral irregular i la terrassa que guarda el sol de l’hivern i tot.
Tot.
Les escales tortes de la gent que hi ha passat abans, les bigues, la llimera i una parra.
(Text elaborat pels clients)
Quan per fi tens casa
Aquesta va ser la sensació, el primer dia que hi vàrem entrar: que era casa.
Encara hi havia cortines i foscors i senyals de la vida que havia acollit, durant tants anys, i el pati mig tapat de pedaços, parets empaperades: casa.
No és gens fàcil trobar arquitectes que ho entenguen, això: respectar els espais i transformar-los, sense que siga contradicció. Volíem mantenir la casa tal com era, amb memòria, i, al mateix temps, poder-hi ser, fer-la nostra: llum, silenci, lloc per als llibres, però també taulellets que arriben fins al sostre, marques de carro a les pedres, la llar immensa. Que funciona, per cert. Funciona.
Necessitàvem aïllament, un espai segur per al treball i l’estudi, un castell. I és això. Sense fossar, però, entenguem-nos: hi ha els veïns i se sent el campanar quan toca hores, coses així. Només que, quan vols, si ho vols, el món queda fora i tu dins; i que descansa.
Si haguérem de fer llista de les coses que ens agraden, de la nostra casa, no acabaríem: ens agrada ella tal com és, l’esquelet, diguem-ne, i les pedres, i les històries, i ens agrada ella tal com ens l’han feta, amb la cuina amanerosa en diagonal, amb els dos despatxos amples (separats però connectats però separats però connectats etcètera: trucs per facilitar la convivència), amb el corral irregular i la terrassa que guarda el sol de l’hivern i tot.
Tot.
Les escales tortes de la gent que hi ha passat abans, les bigues, la llimera i una parra.
(Text elaborat pels clients)